TIMANTE:

Misero me! Qual gelido torrente
Mi ruina sul cor! Qual nero aspetto
Prende la sorte mia! Tante sventure
Comprendo alfin. Perseguitava il cielo
Un vietato imeneo. Le chiome in fronte
Mi sento sollevar. Suocero e padre
M'è dunque il re? Figlio e nipote Olinto?
Dircea moglie e germana? Ah, qual funesta
Confusion d'opposti nomi è questa!
Fuggi, fuggi, Timante! Agli occhi altrui
Non esporti mai più. Ciascuno a dito
Ti mostrerà. Del genitor cadente
Tu sarai la vergogna: e quanto, oh Dio,
Si parlerà di te! Tracia infelice,
Ecco l'Edipo tuo. D'Argo e di Tebe
Le Furie in me tu rinnovar vedrai.
Ah, non t'avessi mai
Conosciuta, Dircea! Moti del sangue
Eran quei ch'io credevo
Violenze d'amor. Che infausto giorno
Fu quel che pria ti vidi! I nostri affetti
Che orribile memorie
Saran per noi! Che mostruoso oggetto
A me stesso io divengo! Odio la luce;
Ogni aura mi spaventa; al piè tremante
Parmi che manchi il suol; strider mi sento
Cento folgori intorno; e leggo, oh Dio!
Scolpito in ogni sasso il fallo mio.

[Aria]

Misero pargoleto,
Il tuo destin non sai.
Ah! non gli dite mai
Qual era il genitor.

Come in un punto, oh Dio,
Tutto cambiò d'aspetto!
Voi foste il mio diletto,
Voi siete il mio terror.

TIMANTE:

Que desgraciat sóc! Quin glaçat torrent
em travessa el cor! Quin fosc caire
pren la meva sort! Tantes desventures
comprenc finalment. El cel perseguia
un matrimoni prohibit. Sento com els cabells
se m'aparten de la cara. Així doncs, sogre i pare
és el rei? Fill i nebot meu és Olint?
Dircea, la meva esposa i germana? Ah, quina funesta
confusió de parentius incompatibles és aquesta!
Fuig, fuig, Timant! Davant els ulls dels altres
no et deixis veure mai més. Tothom amb el dit
t'assenyalarà. Del teu ancià pare
tu en seràs la vergonya: i quant, oh Déu,
se'n parlarà de tu! Tràcia infeliç,
aquí tens el teu Edip. Veuràs renéixer en mi
les Fúries d'Argos i de Tebes.
Ah, si jo mai
no t'hagués conegut, Dircea! L'impuls de la sang
era allò que jo vaig confondre
per ardors amorosos. Quin infaust dia aquell
en què et vaig veure per primera vegada!
Quins horribles records per nosaltres
seran els nostres sentiments. En quin monstre
m'he convertit! Odio la llum;
Tota aura em fa feredat; sota els peus tremolosos
em sembla mancar el sòl; al voltant meu sento caure
centenars de llamps; i llegeixo, oh Déu!
el meu crim, gravat a totes les pedres.

[Ària]

Pobre infant,
que no coneixes el teu destí.
Ah! no li digueu mai
qui era el seu pare.

Com en un sol moment, oh Déu,
tot ha canviat d'aspecte!
vosaltres éreu els meus preferits,
i ara provoqueu la meva consternació.