Duo de Pamina i Papageno "Bei Männern, welche Liebe fühlen". Acte I (Col·laboració de Juan Luis Ramírez. Mèxic D.F.)
	Ària de Tamino "Wie stark ist nicht dein Zauberton". Acte I (Col·laboració de Juan Luis Ramírez. Mèxic D.F.)
	Ària de la Reina de la Nit "Die Hölle Rache kocht in meinem Herzen". Acte II.
	Finale de l'Acte II (inici) "Bald prangt, den Morgen zu verkünden".
	Duo de Papageno i Papagena "Klinget, Glöckchen, klinget... Pa - pa -pa". Acte II

W.A. Mozart:

"Die Zauberflöte"
K.620

Òpera alemanya en 2 actes.

Text: Emanuel Schikaneder.

Composició: Viena, entre maig i setembre de 1791.

Estrena: Viena, Freihaustheater auf der Wieden, 30 de setembre de 1791.

Orquestració:

2 flautes, flautí, 2 clarinets, 2 'corni di bassetto', 2 oboès, 2 fagots, 2 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, timbals, 'glockenspiel' i corda.

Solistes vocals i cor.

ARGUMENT

ACTE I

Escena 1

Perseguit per una serp enorme, el príncep Tamino, perdut en un bosc, cau a terra defallit; venen a salvar-lo tres dames de la Reina de la Nit, fascinades per la seva bellesa. Arriba l’ocellaire Papageno, revestit de plomes, que desperta Tamino, i s’atribueix, vanitós, la proesa d’haver mort la serp. Tornen les dames i castiguen el mentider tancant-li la boca amb un cadenat. Mostren a Tamino el retrat de la princesa Pamina, que enamora d’immediat el jove príncep. Apareix la Reina de la Nit, mare de Pamina, explicant a Tamino que la seva filla ha estat segrestada pel mag Sarastro i li demana que l’alliberi, tot prometent-li que li donarà la noia com a esposa. Les dames li fan saber que Sarastro és sacerdot d’Isis i li donen una flauta màgica que canvia l’estat d’ànim de qui l’escolta; alliberen Papageno del cadenat perquè acompanyi el príncep, li donen un carilló també màgic i els indiquen que se’ls apareixeran tres nois per ajudar-los.

Escena 2

En una cambra del palau de Sarastro, l’esclau moro Monostatos mira amb desig Pamina, presonera, però l’entrada per la finestra de Papageno l’espanta i el fa fugir. Papageno explica a la princesa com Tamino s’ha enamorat de la seva imatge, li confessa que ell també voldria estimar, i li ofereix acompanyar-la en la fugida, que emprenen d’immediat.

Escena 3

Tamino ha arribat, pel seu compte però guiat pels tres nois, davant el temple d’Isis. Dos de les portes -la de la Raó i la Natura- són tancades, però s’obre la de la Saviesa i un sacerdot explica a Tamino que Sarastro és un personatge benefactor. En restar sol, Tamino toca la flauta que atrau totes les bèsties dels voltants. Sent el carilló i cerca en direcció equivocada Papageno, el qual entra, amb Pamina, per l’altre costat, perseguits per Monostatos i altres esclaus. Papageno els obliga, amb el carilló, a dansar sense parar. Arriba Sarastro envoltat pel seu seguici. Pamina li confessa que ha fugit per culpa de l’actitud de Monostatos i que vol tornar amb la mare, però Sarastro l’adverteix que desconfiï de la Reina de la Nit. Monostatos porta presoner Tamino, però Sarastro ordena que l’esclau sigui castigat per haver importunat Tamina. Els joves es reconeixen amb alegria i Sarastro els fa conduir al temple de les proves.

ACTE II

Escena 1

En un exòtic bosc de palmeres, Sarastro demana als sacerdots d’Isis d’acollir Tamino, que serà l’espòs de Pamina, entre els iniciats si aconsegueix superar les proves.

Escena 2

Sota el pòrtic del temple, Tamino i Papageno, guiats per dos sacerdots, se sotmeten a la primera prova, que és guardar silenci passi el que passi. Entren les tres dames de la Reina de la Nit que els volen convèncer de la maldat de Sarastro i fer-los parlar, però fracassen i fugen.

Escena 3

En un jardí, al clar de lluna, Pamina dorm. Monostatos intenta besar-la, però apareix la Reina de la Nit que la desperta i li dóna un punyal perquè mati Sarastro. Monostatos intenta forçar Pamina amb amenaces, però arriba Sarastro que explica a la noia que és l’amor i no la venjança el que dóna la felicitat.

Escena 4

Continua dins el temple la prova de silenci de Tamino i Papageno. Després d’una breu aparició de Papagena disfressada de vella que espanta l’ocellaire, arriben els tres nois en una màquina voladora i retornen la flauta màgica i el carilló als seus amos. Atreta per la flauta entra Pamina, que es desespera en interpretar el silenci de Tamino com a desamor.

Escena 5

Envoltat de sacerdots, Sarastro exhorta Tamino i Pamina a continuar les proves. Papageno sospira per tenir una enamorada, i apareix de nou la vella, que ara es transforma en la formosa Papagena.

Escena 6

En un jardí, arriben els tres nois que deturen el gest fatal de Pamina, que vol donar-se mort amb el punyal que li ha donat la Reina de la Nit, i la consolen.

Escena 7

En un paisatge feréstec, Tamino es disposa a superar la prova de l’aigua i del foc. Entra Pamina disposada a seguir amb ell la seva sort i li recomana que toqui la flauta màgica; els estimats superen les dues proves.

Escena 8

Al jardí, Papageno vol penjar-se, desesperat per haver perdut Papagena. Arriben els tres nois i li aconsellen fer sonar el carilló, cosa que fa aparèixer Papagena.

Escena 9

Sota unes voltes subterrànies, la Reina de la Nit, les tres dames i Monostatos intenten entrar al temple per apoderar-se de Pamina, però se sent una mena de terratrèmol que els fa desaparèixer mentre l’escena s’il·lumina i Sarastro, assegut al tron del Temple del Sol, invoca Isis i Osiris, beneeix Tamino i Pamina i proclama el regne de la bellesa i la saviesa.

BREU HISTÒRIA DE L'ÒPERA

La gènesis de La Flauta Màgica, si bé està envoltada d'algunes ombres, cal atribuir-la a la singular col·laboració de Mozart amb Emanuel Schikaneder, estrany personatge -actor, poeta i empresari teatral qui, després d'una llarga absència deguda a la seva existència agitada, va tornar a Viena per encarregar-se novament del seu petit teatre popular situat a les afores de la ciutat. La idea de La Flauta Màgica va ser de Mozart, mentre que a Schikaneder es deu el mèrit d'haver estat el valedor d'aquesta aventura teatral, així com el llibretista, el director i, fins i tot, l'intèrpret de Papageno. Davant de les modernes informacions cal deixar de banda l'antiga pretensió de que aquest home de teatre hagués demanat a Mozart una òpera amb l'objectiu de salvar de la ruïna el seu petit teatre: tot i que havia de competir amb el teatre del famós Marinelli, l'empresa de Schikaneder tenia molta fama i una certa comoditat econòmica, com es pot deduir del variat i intel·ligent repertori (que anava dels drames de Shakespeare, Lessing o Goethe a les obres de moda, com ara "El Barber de Sevilla" de Paisiello o "Una Cosa Rara" de Vicent Martín i Soler. Per altra banda, Mozart havia tingut sempre el desig de crear una obra alemanya (sobretot després de l'èxit de "El Rapte en el Serrall" K.384); així, per primera vegada es va enfrontar a l'intrigant món de les "Zauberopern", les representacions fabuloses tan estimades pel públic vienès.
Si no hi ha dubtes sobre la paternitat del llibret, és difícil en canvi precisar les fonts literàries en què es basa el text. Segons la tradició, Schikaneder va prendre el llibret de la faula "Lulu oder die Zauberflöte" de J.A. Liebeskind, apareguda a la cèlebre antologia "Dshinnistan oder Auserlesene Feen", editada per Wieland entre 1786 i 1789; però també el "Thamos" de T.Ph. Gebler (al que Mozart havia dedicat, anys abans, algunes pàgines musicals) i el "Sethos" de l'abate Terrason van exercir una influència segura en la redacció de la fabulosa trama. Tampoc cal oblidar K.L. Gieseke (un altre curiós personatge vienès, actor i poeta, qui després d'una vida erràtica, va arribar a professor de Mineralogia a la Universitat de Dublín), autor d'un cèlebre "Oberó" (basat a l'hora en el treball de Wieland); després de la mort de Mozart i de Schikaneder, Gieseke va reivindicar la paternitat del llibret, afegint així una nota ulterior de confusió i ambigüitat al problema de l'origen de la trama màgica.
Amb aquests antecedents (sobretot "Lulú" i "Oberó"), i evocant un tema que pertanyia ja a l'inconscient col·lectiu, Schikaneder va saber donar vida a una trama nova i rica en elements originals. Entre els mèrits reconeguts d'aquest llibret cal destacar: l'elecció d'una dimensió fabulosa en lloc del tradicional caràcter heroic, la vivacitat dels contrastos escènics, que delaten un expert en teatre, la llibertat concedida al compositor gràcies a la caracterització no vinculant dels personatges i la introducció de la temàtica i de la simbologia maçòniques. Per la seva banda, a Mozart, sens dubte influït per les concepcions humanitàries de I. Born, guia espiritual de la maçoneria vienesa, li devem el gir general (que esdevé a meitat de la partitura) de la "trama espiritual" de l'òpera: el mag malvat -Sarastro- de la versió original es converteix en un exponent de la bondat i de la saviesa il·lustrada, mentre que la Reina de la Nit (al principi "reina del bé") es transforma en la personificació de les tenebres i del mal. Schikaneder, content, com sempre, amb les novetats que poguessin posar la seva creació per sobre de la competència teatral, acceptà aquesta inesperada inversió de papers i, conseqüentment, acceptà aquesta coloració humanitària i filantròpica, que constitueix el significat profund de l'òpera.

Pàgina creada per P.F.B.