 



|
|
Pàgina autògrafa de l'obertura
de Don Giovanni.
Biblioteca del Conservatori de Música, París. |
W.A. Mozart:
"Il dissoluto punito ossia
il Don Giovanni"
K.527
Dramma giocoso en 2 actes.
Text: Lorenzo da Ponte, basat en
diverses fonts, especialment en "Don Juan" de
Tirso de Molina.
Composició: Viena i Praga, entre
març i octubre de 1787.
Estrena: Teatre Nacional de Praga,
29 d'octubre de 1787.
 |
Cartell
de "Don Giovanni" del dia de l'estrena
a Praga (29 d'octubre de 1787). |
Personatges |
Veus |
Intèrprets
estrena |
Donna Anna |
soprano |
Teresa
Saporiti |
Donna Elvira |
soprano |
Caterina
Micelli |
Zerlina |
soprano |
Caterina
Bondini |
Don Giovanni |
baríton |
Luigi
Bassi |
Leporello |
baix |
Felice
Ponziani |
Don Ottavio |
tenor |
Antonio
Baglioni |
Il Commendatore |
baix |
Giuseppe
Lolli |
Masetto |
baix |
Giuseppe
Lolli |
|
Orquestració:
2
flautes, 2 clarinets, 2 oboès, 2 fagots, 2
trompes, 2 trompetes, 3 trombons, timbals,
mandolina i corda.
Solistes
vocals i cor.
A
més, 3 orquestres en el Finale de l'Acte I:
(1ª.)
2 oboès, 2 trompes, 2 violins, viola i contrabaix
(2ª.) 2 oboès, 2 trompes, 2 violins i contrabaix
(3ª.) 2 oboès, 2 trompes, 2 violins i contrabaix
ARGUMENT
Ens
trobem a una ciutat espanyola, al segle XVII, on
presenciem l'assassinat del comanador, que havia acudit
per defensar l'honor de la seva filla, Donna Anna, i que
havia estat desafiat a un dol per l'atrevit seductor Don
Giovanni. El noble Don Ottavio, promès de Donna Anna,
jura que descobrirà el malfactor i venjarà el pare de
la donzella, mentre l'assassí, seguit pel criat
Leporello, aconsegueix fugir. Trobat per Donna Elvira,
una amant abandonada que el busca desesperadament, Don
Giovanni fuig novament de l'escenari mentre el seu criat
s'enfronta al desconsol i furor de la dama; al proclamar
el famós "catàleg" de les conquestes
amoroses, aquest revela a la dona les traïcions de
l'impenitent seductor. Mentrestant, Don Giovanni arriba a
les terres del seu domini, on tenen lloc les festes per
les noces de dos camperols, Zerlina i Masetto, i on amb
astúcies i amenaces, aconsegueix fins i tot de seduir la
jove esposa. Arriben al castell Donna Elvira, Donna Anna
i Don Ottavio: Donna Anna busca venjança, i Elvira i
Ottavio una compensació a les seves penes d'amor
respectives. Durant el ball dels camperols, el crit de
Zerlina deixa al descobert els infames propòsits de Don
Giovanni, a qui ja no queda més remei que preparar-se
per fer front a la venjança que li esdevindrà en haver
estat descobert...
Després d'alguns enganys i tretes més (entre ells, el
canvi de roba amb Leporello com a estratègia per a noves
conquestes femenines), el seductor, obligat novament a
fugir, es refugia en un cementiri; el seu criat Leporello
intenta convèncer-lo per enèsima vegada per que canviï
de vida. Davant les rialles i burles de Don Giovanni,
cobra vida l'estàtua del comanador, que també
l'increpa; a la qual cosa l'assassí li contesta
desafiant-lo a presentar-se a sopar al seu palau. Davant
de la taula preparada en el saló del castell, Donna
Elvira insta per últim cop a Don Giovanni per tal que es
penedeixi, però aquest li contesta amb la seva habitual
arrogància: "Vivan le femmine, viva il buon vino,
sostegno di gloria e d'umanità!" El càstig truca a
la porta: ara és l'estàtua del comanador la que insta
el seu assassí a penedir-se. Don Giovanni no ho fa; ans
al contrari, ofereix la seva mà en senyal de repte; però
l'encaixada és fatal: la terra s'obre i Don Giovanni és
empassat per les flames infernals. El "mon"
queda d'aquesta manera salvat: Masetto i Zerlina celebren
les noces; Donna Anna i Don Ottavio concerten la seva unió
i, mentre Donna Elvira anuncia que pensa retirar-se a un
convent, Leporello s'allunya per cercar un millor senyor.
El final fugat adverteix: "Dei perfidi la morte alla
vita è sempre ugual" ("La mort dels pèrfids
és sempre igual a la seva vida").
BREU HISTÒRIA DE L'ÒPERA
L'extraordinari èxit de Le Nozze
di Figaro en la representació de Praga del 17 de
gener de 1787 (aquesta òpera havia estat
estrenada a Viena l'1 de maig de 1786) i de la
Simfonia en RE M K.504, li van suposar a Mozart
un ingrés de 1.000 florins, però el que és més
important, va aconseguir un encàrrec per
composar una nova òpera per la temporada següent
d'aquella ciutat.
Tot just havia retornat a Viena,
contactà amb l'abate Lorenzo da Ponte,
llibretista també de "Le Nozze". Amb
força interès es fixaren en el text de Giovanni
Bertati (Don Juan Tenorio o il Convitato di
Pietra) que pocs temps abans havia musicat
Giuseppe Gazzaniga. Però l'argument del llibertí
seductor no era nou en la literatura teatral, sinó
que es pot considerar que formava part d'una
tradició europea molt extesa: des de la comèdia
popular espanyola de Tirso de Molina (1630) havia
passat al model literari francès amb Molière (1665)
i a la interpretació italiana de Goldoni (1735).
En qualsevol cas, Da Ponte va prendre com a model
principal l'obra de Bertati (Venècia, 1787) ja
esmentada, però introduint genials modificacions
en l'escriptura i en el caràcter dels
personatges fins a aconseguir una obra mestre en
el seu gènere.
Mozart va marxar de Viena cap a
Praga l'1 d'octubre de 1787 amb la partitura
gairebé acabada, però com feia sovint, volia
acabar de polir-la havent pres contacte amb els
cantants. En aquest cas especialment, doncs volia
fer que aquests s'adaptessin perfectament al
complexe caràcter dels personatges. L'estrena,
després de diversos retards (inicialment estava
prevista pel dia 14, en honor de l'arxiduquesa
Maria Teresa, però es va substituir per una
funció de "Le Nozze") va tenir lloc al
Teatre Nacional de Praga el 29 d'octubre, amb
escenografia de D. Guardasoni, amb un fabulós èxit
per part del públic i de la crítica. Sembla ser
que fins i tot el mateix Giaccomo Casanova hi era
al teatre aquell dia.
Mesos després, el maig de 1788,
Mozart va presentar la seva nova òpera a Viena,
amb gran èxit de les dues protagonistes
femenines: la seva cunyada Aloysia (Weber) Lange
(Donna Anna) i Caterina Cavalieri (Donna Elvira).
El compositor realitzà importants talls,
interpolacions i alteracions per tal d'adecuar l'òpera
al gust vienès (i als cantants), malgrat la qual
cosa no tingué una acollida tan favorable com la
de Praga. Significatiu d'aquest fet podria ser el
judici de l'emperador: "Massa fort pels
vienesos!"
Per a la representació de Viena,
són coneguts (i sovint representats i gravats
actualment) els afegits de l'ària de Don Ottavio
"Dalla sua pace" K.540a (acte I); el
duo entre Leporello i Zerlina "Per queste
due manine" K.540b (acte II) i el recitatiu
i ària de Donna Elvira "In quali eccessi...
mi tradí quel alma ingrata" K.540c (acte II).
CARTA DE
MOZART A GOTTFRIED VON JACQUIN, VIENA
15 d'Octubre de 1787
"À Monsieur Geoffroy
de Jacquin à Vienne" en el Jardí
Botànic. Praga, 15 doctubre
de 1787
Estimadíssim amic:
Probablement pensarà que
la meva òpera sha estrenat ja. En
canvi sequivoca vostè una mica. En
primer lloc el personal del teatre daquí
no és tan hàbil com el de Viena per a
poder aprendre una òpera així en tan
poc temps.
En segon lloc, en arribar
vaig trobar tan escassos preparatius i
disposicions que hagués estat simplement
impossible donar-la ahir 14. Així doncs
es va donar ahir amb tot el teatre il·luminat
el meu Fígaro, que jo mateix vaig
dirigir. Amb aquest motiu he d'explicar-li una cosa divertida. Algunes
de les primeres dames daquí -en
particular una de molt il·lustre- van
tenir a bé de trobar ridícul, impropi i
què sé jo què més, que es volgués
donar per a la Princesa el Fígaro,
"la folla jornada" -com els hi
agrada dir-. No pensaven que cap òpera
del món pot ser apropiada per a una
ocasió així, si no sha compost
diligentment per a ella, i que era
indiferent si es donava aquesta òpera o
aquella altra, sempre i quan fos una òpera
bona i desconeguda per a la princesa. I
això últim, almenys ho era sense cap
dubte Fígaro. En poques paraules,
aquesta intrigant va aconseguir amb le
seva xerrameca que el Govern prohibís a
lempresari de representar aquella
peça aquell dia. Ella exultava! "Ho
vinta!" [he vençut] va cridar una
nit des de la seva llotja. Sense cap
dubte no sospitava que el seu "ho"
pogués canviar-se per un "sono!"
[sóc vençuda]; però el dia següent va
arribar "le Noble" i va portar
lordre de sa majestat de que si no
podia donar-se la nova òpera, es donés
el Fígaro! Si hagués vist vostè, amic
meu, el bonic i superb enuig de la
senyora! Li hagués causat tant plaer com
a mi! Don Giovanni està previst ara pel
24.
21: Estava previst pel 24,
però una cantant que es va posar malalta
va ocasionar un nou ajornament. Com que
la companyia és petita, lempresari
viu sempre preocupat i ha de tenir cura
de la seva gent tant com pot per tal de
no veures, per una indisposició
inesperada, en la situació més crítica
de totes les situacions crítiques: la de
no poder oferir lespectacle! Per
això aquí sajorna tot. Perquè
els que reciten -per mandra- no volen
estudiar els dies dòpera, i l"entrepreneur",
per temor i ansietat, no vol obligar-los
a fer-ho.
...Però què és això?
És possible? Què veuen les meves oïdes?
Què senten els meus ulls? Una carta de...
ja puc fregar-me els ulls fins a fer-me
mal... és... que el diable se mendugui...
Déu ens assisteixi... de vostè.
Realment. Si no estigués arribant lhivern
llençaria la casa per la finestra. Però
com de moment la necessito i en el futur
la necessitaré més, em permetrà vostè
que expressi el meu astorament de forma més
moderada i li digui en poques paraules
que malegra extraordinàriament
tenir notícies de vostè i de la seva
família tan estimada per mi.
25: Avui és lonzè
dia que porto gargotejant aquesta carta.
En canvi pot veure en ella que no em
manca bona voluntat. Quant trobo una mica
de temps torno a escriure una miqueta,
però evidentment no puc fer-ho molt
perquè depenc massa daltres
persones, i massa poc de mi mateix. No
necessito dir-li que aquesta no és la
meva forma de vida favorita.
El proper dilluns 29 es
representarà lòpera per primer
cop. Al dia següent tindrà vostè tot
seguit un informe meu al respecte. Pel
que fa a les àries, per raons que li diré
de paraula, em resulta absolutament
impossible enviar-li-les.
El que mescriu de
Kathel malegra molt, que estigui bé,
i pugui mantenir relacions de respecte
amb els gats, i damistat amb els
gossos. Si té afecte al seu pare -a qui
envio afectuosos records-, és com si mai
hagués estat meva. I ara que li vagi bé.
Li prego que besi a la seva graciosa
senyora mare les mans en nom meu. Envio
afectuosos records a la seva senyoreta
germana i al seu senyor germà, i pot
estar segur que seré sempre
el seu veritable amic i
servidor
W.A. Mozart
|
|
|
CARTA DE
MOZART A GOTTFRIED VON JACQUIN, VIENA
4 de Novembre de 1787
"À Monsieur Geoffroy
de Jacquin à Vienne" en el Jardí
Botànic. Praga, 4 de
novembre de 1787
Benvolgut i estimadíssim
amic:
Confio que haurà rebut la
meva carta; el 29 d'octubre es va posar
"in scena" la meva òpera Don
Giovanni, i per cert amb el més clamorós
dels èxits. Ahir es va representar per
quarta vegada -i per cert, en benefici
meu-. Tinc la intenció de sortir d'aquí
el 12 o el 13; així doncs quan arribi
tindrà vostè de seguida lària
per a cantar-la. Nota entre nosaltres:
voldria que els meus bons amics,
especialment Bridi i vostè, estiguessin
aquí una sola nit, per a poder
participar de la meva satisfacció!
Potser es representarà a Viena? -això
voldria jo-. Aquí utilitzen tots els
mitjans per tal de convèncer-me de que
em quedi uns mesos i escrigui una altra
òpera; en canvi no puc acceptar aquesta
oferta per més afalagadora que aquesta
sigui.
Bé, estimadíssim amic, com es troba
vostè? Confio que tots vostès es
trobaran tan bé i tan sans com
nosaltres; sense cap dubte, estimadíssim
amic, no pot vostè deixar d'estar
satisfet, perquè posseeix tot allò que
a la seva edat i en la seva situació pot
desitjar!, especialment donat que ara
sembla que sha retirat totalment de
la seva anterior forma de vida un xic
agitada; no és cert que cada dia està més
convençut de la veritat dels meus petits
sermons?; no és infinitament diferent el
plaer dun amor inconstant i capriciós,
de la felicitat que dóna un amor
veritable i sensat? Sense cap dubte magrairà
sovint de tot cor les meves ensenyances!
Encara farà que em senti molt orgullós
-però fora bromes-. En el fons ha
d'estar-me una mica agraït, dhaver-se
fet digne de la senyoreta N.................,
perquè en la seva millora i conversió
vaig exercir sense cap dubte un paper més
que important. El meu besavi solia dir a
la seva dona, la meva besàvia, i aquesta
a la seva filla, la meva àvia, i aquesta
a la seva filla, la meva mare, i aquesta
a la seva filla, la meva germana, que era
un gran art parlar bé i bonic, però que
potser era un altre no menys gran callar
en el moment oportú. Així doncs seguiré
el consell de la meva germana, gràcies a
la nostra mare, àvia i besàvia, posant
fi no només a les meves tirades morals
sinó també a tota la carta.
9: Amb sorprenent plaer
rebo la seva segona carta; si necessitava
la cançó en qüestió per a estar segur
de la meva amistat, ja no té raó per
dubtar; aquí va. Confio de totes maneres
que també sense aquesta cançó estigui
convençut de la meva veritable amistat,
i amb aquesta esperança em reitero
eternament
el seu sinceríssim amic
W.A. Mozart
P.D.: Què no havia de
recordar-se de donar records de la meva
part al seus estimats pares, la seva
senyoreta germana i el seu senyor germà?
No mho puc creure! Ho atribueixo
exclusivament al seu oblit, amic meu, i
crec no equivocar-me. Respecte del doble
lacre la cosa és així: el lacre vermell
no servia per a res; així que vaig posar
el negre a sobre; i el meu segell
habitual lhe oblidat a Viena.
"Adieu"; confio en abraçar-lo
aviat.
A tota la seva casa i a
Nattorps, salutacions dambdós.
|
---
NOTA: Jacquin tenia 24 anys i Mozart 31. |
|
|