FRANZ WALSEGG-STUPPACH (1763-1827) El comte, obsés de la música, a qui agradava figurar també com a compositor, fet pel qual encarregava obres amb el seu nom, va encarregar a Mozart el juliol de 1791 un Rèquiem per la mort de la seva esposa, ocorreguda el febrer. L'encàrrec va arribar a Mozart presumiblement per mediació de Puchberg. Fins ara hom tenia l'administrador del comte, Franz Anton Leitbeg, mort el 1812, per l'ominós «missatger gris»; en canvi el missatger fou probablement un enviat de l'advocat Sortschau. Constanze, tement que després de la mort del seu marit podria veure's obligada a retornar el pagament rebut a compte, va gestionar amb afany l'acabament de la peça i, per això es va dirigir a J.L. Eybler i a F.X. Süssmayr. El 14 de desembre de 1793 el propi comte Walsegg va dirigir la representació del «seu» Rèquiem en el convent Neukloster de la Neustadt de Viena.

JOSEPH LEOPOLD EYBLER (1765-1846) Ennoblit el 1834, va rebre inicialment classes de Johann Georg Albrechtsberger i, més tard, va ser alumne del seu cosí Joseph Haydn. Aquest el tenia en tan alta estima com Mozart, de qui Eybler va ser col·laborador en els preparatius per a l'estrena de «Così fan tutte». A partir de 1804 va treballar com a vicedirector de l'orquestra de la Cort al costat de Salieri, a qui va succeir el 1824. La seva carrera professional va acabar bruscament, havent sigut víctima, durant una representació per ell dirigida del Rèquiem de Mozart, d'una apoplexia. A precs de Constanze s'havia encarregat de completar la composició d'aquest Rèquiem, però a pesar que la seva labor havia progressat fins a l'Ofertori, va tornar l'encàrrec. Es va ocupar després Franz Xaver Süssmayr dels complements necessaris.

FRANZ XAVER SÜSSMAYR (1766-1803) Les interpretacions i diversitat d'opinions respecte a F.X. Süssmayr, qui, trobant-se a Viena des de 1788 es va convertir en alumne i adlàter de Mozart només dos anys més tard, estan lligades essencialment al problema de la terminació del Rèquiem. No obstant això, seria necessari valorar Süssmayr per separat, considerar la seva música religiosa i les seves obres per a l'escena (entre altres «L'espill d'Arcàdia» de 1794 segons Schiller) abans de comparar la seva labor amb la de Mozart. A l'efecte pesa menys que completés el Kírie KV.91/186i, que no és de Mozart, i que aportés la major part dels recitatius «secco» de «La clemenza di Tito», que el seu valor per completar, a instàncies de Constanze -després d'haver declinat amb tacte l'encàrrec Eybler- el Rèquiem. En una carta dirigida a Breitkopf u. Härtel el 8 de febrer de 1800 dóna compte de la seva participació en aquella obra, tot reconeixent que el seu treball no era digne de la labor del gran home. Habituació i costum van contribuir a que el Rèquiem esdevingués popular en aquella forma, encara que sense acabar d'eliminar el malestar que tal estat de coses produïa (Einstein, Hess, Blume), de manera que l'eliminació dels afegits de Süssmayr per part de Franz Beyer el 1971 produeix la sensació d'un avanç benefactor.

GOTTFRIED WEBER (1779-1839) Jurista al servei de l'Estat que va treballar a Mannheim, Magúncia i Darmstadt, però sobretot a Mannheim, oferint eminents serveis a la vida musical de la ciutat. Era amb igual intensitat compositor, historiador musical, musicòleg i expert en la construcció d'instruments. Dins de la seva variada activitat literària, les seves consideracions sobre l'autenticitat del Rèquiem de Mozart van donar lloc a impetuoses discussions. Això va succeir l'any 1825 a la revista «Caecilia». En el fons, fou el primer en plantejar en el seu estudi «Resultats de la investigació efectuada fins ara sobre l'autenticitat del Rèquiem de Mozart» (1826-27) la qüestió essencial referent a l'extensió de la participació de Franz Xaver Süssmayr en l'obra tal i com havia estat transmesa; un problema que ha estat objecte de debat fins als nostres dies abans que el 1971 Franz Beyer aconseguís, a base d'escrupolosos estudis, trobar la solució, justificada sobretot per la part instrumental.

GOTTFRIED VAN SWIETEN (1733-1803) Gottfried Bernhard van Swieten, natural de Leiden, fill del metge de cambra de l'emperadriu Maria Teresa, Gerhard van Swieten, va viure a Viena a partir de 1743 i va estudiar a l'acadèmia de nobles. El 1755 va començar la seva carrera diplomàtica. Des de 1770 fins que el 1777 va ser cridat de nou a Viena va ser ambaixador austríac en la Cort prussiana de Frederic II. Després del seu retorn va treballar -succeïnt al seu pare- com a prefecte de la biblioteca de la Cort de l'emperador Josep II. El 1781 va rebre el nomenament de president de la comissió d'estudis i censura (fins a 1791). A Berlín i Postdam, respectivament, va arribar a conèixer la música de Johann Sebastian Bach i de Georg Friedrich Händel per mediació de Carl Philipp Emanuel Bach, qui li va dedicar les seves sonates per a entesos i aficionats, i per les sessions de música amb la princesa Anna Amàlia. Inspirat per ella va instaurar a Viena les seves sessions de música domèstica, dedicades a Bach i Händel, en les que va participar Mozart amb entusiasme a partir de 1782. Swieten, iniciador de la «Gesellschaft der Associirten» (Cercle dels companys), va empènyer Mozart a l'arranjament d'oratoris de Händel (1788-90). Gottfried van Swieten va cobrar significació decisiva com a protector de Mozart, de Joseph Haydn (van Swieten va traduir i va arreglar les lletres de «Die Schöpfung» (La creació) i «Die Jahreszeiten» (Les estacions) per a Haydn) i del jove Beethoven (qui li va dedicar la seva primera simfonia) així com a compositor del vodevil «Les talents à la mode».